Com
en els vells, i bells, temps de les sarsueles, es feren incomptables,
esgotadors i inacabables assaigs. I en aquest punt, La Llàntia agraí
l’extraordinària col·laboració del Cor Parroquial. Quasi totes les obres programades
eren escrites per a cor mixt. Les veus femenines eren, doncs, indispensables
per poder fer realitat el concert. L’agraïment, però, va més enllà. El que La
Llàntia no ha deixat mai de valorar –els seus portantveus ho han manifestat
públicament--, és que, al llarg de més d’un any, Maria del Rio i la seva
germana Mercedes, posaren la “seva” Coral a disposició de La Llàntia –de Josep
Montaner, en definitiva--, de manera incondicional, per tal que es fessin els
assaigs necessaris o més, la qual cosa repercutia en la dificultat d’adaptació
a l’organigrama d’assaigs particulars del Cor Parroquial. Per altra banda,
Maria, i també Mercedes, així com l’actual directora Coni Torrents, demostraren
un saber fer de gran classe, immillorable, perquè deixant de banda la seva condició
individual, formaren part del conjunt coral com unes cantaires més, des del
primer al darrer assaig, i així mateix el dia de l’actuació. Val a dir que
l’entusiasme de La Llàntia fou compartit també, efusivament i calorosament, per
totes les components del Cor Parroquial. A mesura que anaven passant dies
d’assaig, i sota la influència apassionada de Josep Montaner, la singularitat
de cada coral es diluïa i l’aire s’amarava d’una sensació d’unitat, tant pel
que fa a arribar a la meta artísticament pretesa, com en la recordança que en
el concert es dedicava a la memòria d’una persona estimada.
“Un
concert d’evocació i d’homenatge.
Un
Mercantil ple com mai va aplaudir llargament el concert de cors de sarsueles
per mitjà del qual La Llàntia commemorava els cent vint anys de la seva
fundació. No va ser un acte nostàlgic, tot i que la nostàlgia hi planava. Va
ser, més aviat, una evocació d’una època igualadina que molts, --moltíssims,
com es va veure--, recorden encara.
El
públic que va assistir al concert va fer viu i visible un triple homenatge: als
homes de La Llàntia, a la memòria de qui en fou durant molts anys director --el
mestre Joan Montaner--, i a l’Elenc Artístic del Centre Catòlic, que va marcar
a la ciutat una època artística memorable.
Per
això es va omplir com mai el Mercantil. Era previsible. Recordar és bellíssim.
A vegades hi ha èpoques, a tots els pobles, que deixen petjada. La música hi
ajuda. La música i les paraules. Que les sarsueles agradaven, tenien un públic
i el tindrien encara, després de veure el Mercantil l’altra tarda, de veure la
gent que l’emplenava i de saber, com es va dir, la que havia quedat sense poder
anar-hi, no és agosarat afirmar-ho. A dalt, a l’escenari ple, La Llàntia, el
Cor Parroquial de Santa Maria, la Tuna d’Igualada, i l’Orquestra Clàssica de
Barcelona. I en el gest del director, del Montaner fill, alguns hi veien
l’ombra del pare que s’homenatjava. A baix, pleníssim, una gentada que seguia
l’acte amb un silenci devot. Hi havia qui movia els llavis seguint les lletres
que a dalt es cantaven, d’altres potser ho feien amb el cor i a algú se li
escapava, sense voler, una llàgrima.
La
música té aquestes coses inexplicables. De fet, tothom sabia que la tarda
aniria d’evocació i d’homenatge. Preciosa tarda. Eren cent vint anys de La
Llàntia”.
(Carles Maria Balcells, a Regió 7 del 04-12-1996)